La bellesa abrupta del millor Joan Margarit
Mai fins ara, Joan Margarit no havia escrit un llibre que, conservant la tendresa dels seus primers poemes, tinguĂ©s tambĂ© la lucidesa severa dels Ășltims. La intelâąligĂšncia sentimental i la bellesa abrupta d'aquests versos signifiquen un pas de gegant en la poesia del poeta catalĂ mĂ©s llegit del nostre temps.
Assegut en un tren contemplo els camps
i de sobte, fugaç, passa una casa
que Ă©s el llampec d'alguna veritat.
Seria un error baixar del tren.
Ja no hi seria.
Estimar Ă©s on, i sempre hi ha una cosa
que m'ho revela: un terrat al sol,
la tarima del director d'orquestra
sense ningĂș, nomĂ©s amb una rosa,
mentre al voltant els mĂșsics toquen sols.
Un dormitori a l'alba, un camp segat.
Per descomptat, el cant d'aquells ocells
al cementiri un matĂ de juny.
Estimar Ă©s on.
Perdura al fons de tot: Ă©s d'on venim.
I Ă©s aquell lloc on va quedant la vida.