Una dona arriba a la sala d’espera de la seva doctora amb tota la documentació mèdica perquè li doni el diagnòstic definitiu, però ja sap que s’està morint i que no hi té res a fer. Mentre espera, recorda tota la seva vida: la joventut, l’amor, l’amistat, els desenganys, els somnis, etc. Tots els records es converteixen en una reflexió de la mort; un procés biològic pel qual tots hem de passar.
Els cucs de seda són el fil conductor del procés de la vida fins a arribar a la mort. Metafòricament, amb aquests cucs, la protagonista no només ens convida a acceptar la fi, sinó que descobreix que davant del fet d’haver de marxar, viure adquireix un nou sentit, més valuós. Hem de pensar en la mort i consumir-nos, o és millor gaudir de la vida fins a l’últim moment i aprofitar al màxim el que ens queda?
En aquesta novel·la, la mort dona sentit a la vida, ja que cada dia que vivim pot ser l’últim. Si tinguéssim present que ens podem morir en qualsevol moment, valoraríem més cada instant i en gaudiríem al màxim.
