La mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d'un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l'expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vasalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió. Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.
Trencatenebres
