Miquel Pueyo ha pouat, en aquest llibre, en una transcendental i primerenca aportació d'Uriel Weinreich –el títol mateix és, en part, un homenatge– per analitzar rigorosament els conceptes de bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic. En el primer cas, realitza una severa revisió dels seus elements mítics i proposa una interpretació suggerent de les claus que expliquen l'evolució de les valoracions científiques i ideològiques del bilingüisme, des de la Conferència de Luxemburg (1928) fins a l'actualitat. Pel que fa a la diglòssia, a banda d'elaborar una síntesi ordenada i crítica de la història i l'evolució dels usos del terme –Psichar, Ferguson, Fishman, Vallverdú, Aracil, Ninyoles…– no s'està de criticar la funció 'anestèsica' que el seu ús imprecís ha jugat en la interpretació científica de la realitat sociolingüística catalana, al mateix temps que argumenta i defensa l'adequació de la teoria del conflicte lingüístic a la comprensió d'aquesta mateixa realitat.

Miquel Pueyo ha pouat, en aquest llibre, en una transcendental i primerenca aportació d'Uriel Weinreich –el títol mateix és, en part, un homenatge– per analitzar rigorosament els conceptes de bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic. En el primer cas, realitza una severa revisió dels seus elements mítics i proposa una interpretació suggerent de les claus que expliquen l'evolució de les valoracions científiques i ideològiques del bilingüisme, des de la Conferència de Luxemburg (1928) fins a l'actualitat. Pel que fa a la diglòssia, a banda d'elaborar una síntesi ordenada i crítica de la història i l'evolució dels usos del terme –Psichar, Ferguson, Fishman, Vallverdú, Aracil, Ninyoles…– no s'està de criticar la funció 'anestèsica' que el seu ús imprecís ha jugat en la interpretació científica de la realitat sociolingüística catalana, al mateix temps que argumenta i defensa l'adequació de la teoria del conflicte lingüístic a la comprensió d'aquesta mateixa realitat.