¿Com és una persona quan ja no li queda res? ¿Què té en comú amb els altres, que són l'argamassa de la societat perquè tenen família, béns, una vida? Un home sense una vida que corri per davant seu, ¿què és? Aquesta pregunta travessa tota l'obra de Beckett, que la va explorar fins a l'obsessió tot imposant-se la mateixa regla que els seus pòtols —no tenir res on agafar-se— sense deixar de creure que la comunicació és possible.

Les tres narracions del nostre volum, amb títols eloqüents ("L'expulsat", "El calmant", "La fi"), es van publicar el 1945, quan el món sortia d'un intent de destruir-se sencer. Els Textos per no res, del 1950, clouen el periple de les obres més conegudes: Molloy, Malone mor, L'Innomenable i Esperant Godot. En aquestes proses breus, Beckett du als confins més extrems la convicció que, d'un home, quan no en queda res, se n'arriba a veure la integritat, en forma de derelicte.

La versió que en proposa Joaquim Sala-Sanahuja, traductor de Pessoa, és un gran homenatge a un dels alquimistes de la paraula sorgit de les ruïnes del segle XX.