El fútbol es un juego, una pasión, una forma de agregación social, un negocio; y, por todo ello, también una eficaz herramienta de control sobre las masas. Gracias a su inigualable capacidad de crear mitos, a su épica intrínseca, este deporte ha sido explotado desde sus albores como arma de propaganda ideológica y, más recientemente, también comercial. Los primeros en darse cuenta de su inmenso poder de sugestión fueron quizá los regímenes totalitarios del siglo XX, que, en su afán de calar transversalmente en todos los estratos de la sociedad, utilizaron esta popular disciplina como rudimentario pero poderoso instrumento de marketing político.
Las presentes páginas reúnen los episodios más significativos de esta inquietante simbiosis entre el fútbol y las dictaduras fascistas; anécdotas, hazañas -a veces trágicas y otras rocambolescas- en las que el fútbol ha sido empleado como venda para tapar los ojos del pueblo o como vehículo de adoctrinamiento en el marco de delirantes diseños propagandísticos concebidos por megalómanos déspotas de medio mundo.
El libro se divide en tres partes: la Italia de Mussolini y la Alemania de Hitler, la España de Franco y el Portugal de Salazar, y las dictaduras latinoamericanas.
Rafel
4/21/2021
En aquest llibre, escrit a la manera d'un recull d'articles periodistics, explora la relació entre el futbol y el feixisme, y més enllà del feixisme, entre el futbol y les dictadures. Segurament, de tot el que s'explica, el més interessant és la utilització que va fer el règim feixista de Mussolini del futbol. El futbol va esdevenir un element de cohesió social i també un element de propaganda i projecció internacional. Simbòlicament, la victòria al mundial de 1934, es va interpretar com a una victòria als mundials representa l'ideal feixista de supremacia sobre altres nacions. El règim de Mussolini va manipular per complet la competició, amb nacionalització de jugadors sud-americans, actuacions violentes dels seus jugadors i arbitratges clarament influïts per les autoritats. Més enllà de la projecció exterior, també es manipulà la competició domèstica, com ara la lliga de 1925, que les autoritats feixistes provocaren la repetició del partit de desempat fins que el Bolonya s'imposà al Genoa. A Alemanya, l'esport també va tenir un paper social destacat. Es veia com una eina de cohesió social i també un camó per a la creació del perfecte individu de la raça ària, superior a la resta. En aquest sentit, les olimpíades de Berlín de 1936 funcionaren com una excel·lent propaganda pel règim de Hitler. En el cas espanyol, l'esport inicialment quedà sota la direccció del general Moscardó, que canvià la camiseta de la selecció nacional, amb la substitució del vermell pel blau.