Una educació sentimental que és també una denúncia del masclisme. «Alhora tendra, divertida, crua i autèntica. Tristament autèntica». Maria Climent. «Zafón parla de dones silenciades, de dones que han estat "actrius secundàries de la seva pròpia vida"». Sara Muñoz. El Punt Avui.
Com les altres noies del poble, la narradora d'aquesta història té una fita meravellosa, ineludible: casar-se i tenir fills. No li queda altra opció, doncs, que afanyar-se a trobar un nóvio amb qui passejar agafats de la mà mentre es fan promeses d'amor etern. Com un regal del cel, apareix Ximo, tan guapo i amb eixa planta de torero, i la treu a ballar una nit de les festes d'agost. Ella se sent la dona més afortunada de la Terra perquè no és només que Ximo siga templat, és que a més ve d'una família d'amos de fàbrica. Es casen amb la idea de tenir un niu d'amor com el de tantes pel·lícules, sense preveure que, de vegades, els nius d'amor es transformen en gàbies de solitud.
